
INTRODUCCIÓ
És fabulós veure la cara d’un nen que obre un regal. No ho és tant contemplar-lo quan va de paquet en paquet, sense parar atenció al tresor que hi acaba de trobar, una mica embogit per l’excés i l’ansietat continguda. Són les dues cares d’una mateixa moneda. I si els pares, com a adults responsables, mirem de no convertir el dia de Reis en un simple lliurament de regals, podrem fer que caigui d’una banda i no de l’altra.
El Nadal és una època de reunions familiars, de menjades un xic excessives però delicioses, de sorpreses i de moments màgics compartits. Els petits, a vegades empesos pels pares que veuen com s’acosta el gran dia i encara no saben què “encarregar”, s’han passat les darreres setmanes demanant joguines, joguines que han vist a la televisió, al catàleg que venia amb el diari, entre les mans d’un amic... Un cop més s’ha establert una dinàmica perillosa: els pares, habitualment amb poc temps, volen deixar-ho tot enllestit en un parell de tardes i els nens, aprofitant la bona predisposició del pare o la mare, demanen precipitadament perquè encara no són capaços de preguntar-se: “De debò m’ho passaré bé amb això?”
La decisió ràpida s’imposa.
D’acord. El Nadal es temps de felicitat i il•lusió, però també és un temps de bons propòsits per al futur i potser un d’ells serà no deixar-nos dur per les tries de darrera hora. Pensar entre tots, grans i petits, què fa il•lusió de veritat. I mirar el que hi ha: a les botigues, als catàlegs, als anuncis també, és clar, i fins i tot a Internet; però sense oblidar que val la pena buscar aquella joguina especial que ens està esperant només a nosaltres.
UNA ALLAU DE NOVETATS
Cada any, un munt de joguines noves apareixen a les botigues. Els fabricants presenten noves propostes, milloren o sofistiquen les anteriors, dissenyen complements, reformulen productes, rellancen d’altres... Sembla que la frase “renovar-se o morir” sigui la llei.
Avui dia s’està a l’aguait de qualsevol novetat perquè vivim immersos en una societat de consum. Quan aquest s’estanca s’encenen totes les alarmes; així doncs, estem empesos a renovar-nos, a tenir productes que ens garanteixin moments de felicitat i d’oci, i que ens ofereixin un sentiment de pertinença inequívoc: nosaltres també seguim el ritme del grup. És l’estil de vida basat en el consum i la possessió. Molts adults poden mirar-se tot aquest espiral amb una mica de distància, però els nens són molt més vulnerables a aquest tipus de dinàmiques.
És la societat de consum, però també la de la informació, que es desplaça a tota velocitat i per molts canals diferents, on l’infant ha esdevingut un objectiu clar, un consumidor gaire bé en les mateixes condicions que l’adult. Només cal veure com s’han incrementat en els darrers anys les marques de roba, d’objectes de puericultura, de productes multimèdia... i com d’àmplia és la seva oferta. Els pares i les mares estan per damunt de la trentena, treballen tots dos i tenen poc temps per dedicar als fills entre setmana; una manca de temps que, malauradament, a vegades s’intenta compensar amb objectes.
En aquest context, la realitat és que els infants senten la necessitat i el desig de saber quines són les novetats del seu món més proper; el de les joguines. I com arriben a conèixer-les? No cal que facin gaire esforç: tot just abans de la seva sèrie preferida de dibuixos un munt d’anuncis provoquen que els ulls li facin pampallugues, la revista o el diari que compren els pares porta aquests dies un catàleg d’allò més complert, a la bústia o de camí cap a casa ha trobat un fulletó amb idees per als Reis de l’Orient, fins i tot acompanyant a la mare al supermercat “discount” ha trobat una prestatgeria amb joguines... I com si amb això no n’hi hagués prou, sap que de la darrera pel•lícula d’animació que ha vist segur que faran ninos, puzzles o jocs d’ordinador.
La imatge del nen bocabadat davant d’un aparador ple de joguines és cada cop més difícil de trobar. Al menys a les grans ciutats. La botiga especialitzada pràcticament ha desaparegut, com molts altres comerços engolits per les grans àrees comercials. Ara, els infants s’aboquen a un altre finestral, més petit, més canviant, que ha acabat esdevenint més “màgic” i encisador. Un “aparador” que s’ha instal•lat al menjador de casa: el de la pantalla de televisió. Perquè, tot i que vivim envoltats d’informació, el dos canals principals que li parlen sobre què hi ha de nou en el món de les joguines són els anuncis i els catàlegs.
CATÀLEGS, NO TOTS SÓN IGUALS
Pensats en un primer instant per a informar els pares sobre quines opcions tenen abans d’entrar en una botiga de joguines -i si n’hi ha que s’adapten al temperament i als gustos del seu fill-, moltes vegades els catàlegs es converteixen en objecte de desig dels infants, que els fullegen com qui mira un conte. Tot i això, n’hi ha d’estils molt diferents, i el seu concepte i disseny ens parlen ben clarament de quina és la seva vocació.
Per una banda tenim els catàlegs amb una intenció gaire bé enciclopèdica: allò més important es que hi càpiguen quantes més joguines millor. Són pàgines atapeïdes, l’explicació de les característiques i possibilitats de cada joguina és mínima, i la seva grandària, poc clarificadora. Els nenes i nenes que hi surten fan un posat d’allò més feliç i, gaire bé sempre, somriuen mirant al fotògraf. Tot i que hi ha una divisió per tipus de joguines, una sobresurt per damunt de totes: deixant de banda les que són per a bebès, els nens i les nenes tenen les seves pàgines particulars. Un altre detall ens diu on es focalitza l’atractiu de la joguina: el preu està en una posició destacada. Paradoxalment, si s’acaba triant alguna joguina, costa moltíssim tornar-la a trobar quan l’endemà obres el catàleg de nou. Així doncs, podríem dir que les decisions que es prenen després de mirar aquests tipus de publicacions, produïdes majoritàriament per grans magatzems i cadenes de botigues de joguines, són poc fonamentades.
Però hi ha catàlegs que no tenen res a veure amb aquests. Per descomptat, no garanteixen l’èxit, però sí que donen molts més arguments per decidir-se i fer una bona tria. En ells s’aprecia molt millor com és la joguina, s’adjunten explicacions sobre les seves característiques, sobre les possibilitats de joc i, també, sobre les franges d’edat més adients. Si a les pàgines apareixen nens i nenes, la majoria de vegades estan “en acció”, és a dir, interactuant amb la joguina. D’altra banda, aquesta mena de catàlegs dediquen més espai a les “altres joguines”, les que no solen aparèixer als anuncis de televisió: joguines de fusta, disfresses que no responen al personatge de moda, jocs de taula menys coneguts, eines per activitats a l’aire lliure, jocs de construcció... i fins i tot contes! Més suggeridors, després de mirar-los els pares tenen molts més arguments per poder decidir.
Però la tria final no ha d’estar només en mans dels adults. Com tampoc ho està en les dels infants. Fer la carta als Reis de l’Orient junts vol dir recollir diferents catàlegs i fullejar-los plegats, ajudar al nen a no fixar-se només en l’aparença, recordar-li -si és el cas- que en té un de semblant oblidat en un racó, fer-li pensar que li convé tenir algun joc per a compartir amb els amics o la família, recuperar aquella idea que a ell ja se li ha oblidat. Per descomptat, fora bo dir-li que no es pot tenir tot, que és molt millor demanar poques joguines i que siguin bones de veritat. Que encara ha d’arribar el seu aniversari. I que els Reis tornen cada any.
SEDUÏTS PER LA PETITA PANTALLA
És impossible negar que el món de la publicitat és altament seductor. En pocs segons se’ns expliquen petites històries i, a vegades, assistim captivats el seu desenvolupament, esperant un final sorprenent. Moltes converses de cafè inclouen la pregunta: “Has vist aquell anunci de...?”. Però així com els adults tenim un esperit crític que ens permet no sortir disparats a comprar tot allò que se’ns ven a través de la petita pantalla, els nens encara no tenen aquesta capacitat. Conscients d’aquest fet, alguns ens públics, i també els propis fabricants, intenten posar certs límits a la publicitat específicament dirigida als infants.
Però, com són els anuncis de joguines? Potser el llenguatge publicitari dirigits als infants és el menys renovat, fet que té la seva lògica perquè el que compta en aquests spots és mostrar la joguina. Al nen no se’l captiva tant per l’humor, les metàfores o el grafisme sinó per les rialles o les sensacions que transmeten els infants “com ells” que són darrere la pantalla.
Tot i que no es pot generalitzar, la concepció dels anuncis varia molt si es considera que són d’una joguina “per a nenes” o si ho és “per a nens”. Per a elles es crea un món de tons rosats i lluentons, amb músiques dolces o de cançó de radiofòrmula –aquella que cantaran i ballaran-. Per a ells, l’entorn serà més fosc, dinàmic, ple d’energia i música trepidant. De fet, aquestes característiques responen a una divisió que encara està per superar: l’entorn femení domèstic, preocupat pel benestar dels altres, on s’escenifica el paper de la noia que compra i s’empolaina per sortir i que té un paper més aviat passiu; i l’entorn masculí es ple de velocitat i control, on el noi està llest per llançar-se a l’aventura. Però seria injust no reconèixer que les coses estan canviant i que alguns fabricants i agències intenten superar aquesta divisió tradicional. Si posem la televisió el dissabte al matí potser podrem veure nens i nenes fent un experiment de química junts, un nen cuidant de la seva mascota de peluix o una nena fent d’exploradora a un bosc. També s’aprecia un esforç per a reflectir noves realitat socials. Ja fa temps que tots els nens no són rossos; ara també hi tenen protagonisme nens d’origen africà o asiàtic. Tot i així, l’entorn continua sent idealitzat... però que és la publicitat sinó una imatge idealitzada de la realitat?
En qualsevol cas, existeixen uns límits. No hi ha una normativa legal per a la publicitat de joguines, encara que sí recomanacions, com les del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), i un interès de la pròpia indústria, en aquest cas de l’Associació Espanyola de Fabricants de Joguines, que ha impulsat un Codi Deontològic.
Entre les recomanacions del CAC trobem que els missatges sobreimpressos han de poder ser llegits pels infants, que s’hauria de poder comparar la grandària de la joguina respecte al nen o que s’ha d’evitar la inclusió de sons o animacions que no li siguin propis.
Per la seva banda, el codi d’autorregulació impulsat pels fabricants diu, entre altres coses, que cal tenir en compte que els més petits tenen una capacitat limitada per avaluar la credibilitat de la informació que reben i que no s’han d’estimular expectatives poc raonables sobre la qualitat del producte o les seves prestacions.
Altres sectors mostren també interès per protegir els infants de missatges que puguin tenir una mala influència. Aquest és el cas de la Ràdio i Televisió de Mallorca que, entre les seves normes de publicitat diu que “els anuncis dirigits als nins procuraran inspirar la seva capacitat creadora” o que “”no s’admetrà publicitat de joguines que impliquin exaltació del bel•licisme o la violència”.
Cal ser conscients dels valors que poden transmetre els anuncis publicitaris. Fabricants i publicistes tenen la seva part de responsabilitat. Però els pares i les mares també hi juguen. De la mateixa manera que és desitjable que mirin programes o pel•lícules amb els seus fills, comentant -i criticant si s’escau- les imatges que veuen, educar-los en una visió crítica de la publicitat serà un dels millor regals que els podran fer mai.
SOBRE EL TERRENY
Ha arribat el moment. Els més petits de la casa aviat es posaran a escriure la carta als Reis, i per fer-la ben feta hauran hagut de recórrer aquest camí de descobriment, el camí de reconèixer què desitgen d’entre totes les novetats que han arribat als seus ulls i les seves oïdes en les darreres setmanes. Com els ajudem a fer-ho? Cinc accions esdevenen fonamentals:
Recollir catàlegs i comentar-los.
Una bona elecció de joguines requereix una reflexió prèvia i són els pares els qui han d’ajudar els fills a fer-la. “Aquí tens, per què no t’ho mires i marques el que vols?” és la pitjor frase que podem dir. Així, el primer pas per procurar que els catàlegs no es converteixin en una mena d’àlbum de cromos (tinc, falta, falta, aquest també el tinc, aquest no...) és donar-los un altre valor; mostrar als infants que no són un llistat de totes les joguines del món, sinó que som al davant d’un ventall de possibilitats. Cal transmetre’ls que hi ha moltes més joguines a banda de les que recullen aquests fulls i que val la pena descobrir-les.
Mirar la tele, i els anuncis, plegats.
No aprofitem per aixecar-nos a fer les “nostres coses” mentre s’emet la publicitat. L’efecte enlluernador d’alguns anuncis reclama un filtre realista per part dels pares: “Vols dir que uns nens tan grans s’ho passen bé amb una joguina com aquesta?”, “On ho posaríem tot això!”, Te’n recordes que tenies una nina semblant i els cabells se li embolicaven tant que els vam haver de tallar?, “Em sembla que aquestes peces son massa petites pels teus dits”...
Anar a veure botigues.
Si els grans a vegades anem a passejar o d’aparadors, per què no ho poden fer els petits? Aquesta actitud requereix un esforç, és clar, perquè existeix el perill que els nen s’ho vulguin endur tot a casa en aquell precís instant. Cal ser comprensius –a nosaltres també ens costa espolsar-nos la sensació de fracàs quan sortim a buscar alguna cosa i no la trobem o no la podem comprar-; però també inflexibles: avui sortim a mirar. Si ho aconseguim, ens haurem apuntat un altre triomf: passar-ho bé no implica necessàriament gastar diners.
Mirar de sortir dels circuits habituals.
Plantejar una passejada per un barri o una zona poc coneguda on hi ha aquella botiga “diferent” pot ser una bona pensada. Qualsevol acció que ajudi els infants a obrir els ulls a altres realitats sempre es bo, i no només pel que fa al món de la joguina. Cal aprofitar la seva curiositat innata, les seves ganes de saber, perquè així els ensenyem a escollir amb criteri. Un criteri que, poc a poc, ell mateix ha d’anar construint.
Fer un esborrany de la carta plegats.
Mentre es fa la llista podem ajudar-los a recordar aquell dia que s’ho va passar tan bé amb la joguina del cosí. O que divertida va ser aquella tarda a la ludoteca quan vam estar jugant amb aquell joc de taula de... De quin país era? Si la llista no para de créixer serà bo fer una segona lectura per descartar-ne alguna. Fins que al final la carta sigui rodona de debò... i els Reis de l’Orient no s’hi puguin resistir.
APRENENT A ESCOLLIR
1. Ajudem-los a pensar.
Aquest és un bon moment per fer que els infants pensin què tenen, què volen i què els cal de debò. Rumiem junts sobre quines van ser les joguines de l’any passat que l’han fet gaudir més els mesos posteriors, parlem de les que, malgrat la insistència que van tenir en demanar-les, han acabat en un racó. No es tracta de fer-los sentir culpables, però sí de guiar-los amb paraules respectuoses.
2. Compartim les decisions.
Mirem els catàlegs i els anuncis junts. Parlem de les possibilitats que tenen les joguines que més l’atrauen. Ajudem-los a veure tots els punts als quals ells no paren atenció.
3. Ajudem-los a comparar.
El primer pas és veure si les imatges que veuen als anuncis i als catàlegs es corresponen a la realitat. Més val una decepció ara que no pas el dia més esperat de l’any.
4. Intentem fer una tria variada.
Per al seu desenvolupament integral li cal tenir joguines de pensar i d’acció o moviment, joguines que estimulin la seva creativitat i d’altres que l’ajudin a ser més hàbil. Jocs per gaudir-ne tot sol i jocs per a compartir amb els altres. Recordem-los-hi.
5. Donem-los idees, però acceptem els seus gustos.
No podem esperar, ni és desitjable, que l’infant accepti tots els nostres suggeriments. Un cop feta tota la “feina” prèvia, ell té dret a demanar allò que realment li fa il•lusió. Escoltem-lo i no ens avancem.
6. Fem-los pensar en les condicions a casa.
Si no tenim prou espai, totes les joguines no poden ser molt grans. Ni d’un muntatge tan complicat que vulguem tenir-les exposades tot el temps que faci falta. Un cop més hem de comprovar si el seu aspecte i grandària es corresponen amb la imatge que ens ha arribat a través dels anuncis o les publicacions.
7. Recordar-los l’edat que tenen.
Si insisteixen a demanar una joguina que nosaltres considerem que és per a nens molt més grans hauríem de cercar una sortida que acontenti a tots dos: millor demanar-la l’any que ve. Les joguines han de ser adients a l’edat i les habilitats del nen: han de significar un repte assumible. Lògicament, ells no són sempre capaços de veure-ho. Però nosaltres sí.
8. Posem un límit.
Procurem recordar als nostres fills que els Reis també passen per casa dels avis, dels tiets... Nosaltres som els primers que ens hem de creure que més no és millor, ni més divertit.
9. Comprovem si és segura.
Abans de comprar una joguina hem de ser conscients de la seva qualitat. Fixem-nos en l’embalatge i procurem constatar que aquest porta tota la informació necessària.
10. Procurem canviar hàbits.
Potser per estalviar-nos molts d’aquest problemes, de cara l’any que ve podríem portar un paper al billeter, o una petita llista a l’apartat de notes del nostre telèfon, on anar apuntant aquelles idees que mai apareixen quan les necessites. Potser així els catàlegs i els anuncis ens ajudaran, però no seran l’única eina que tindrem per preparar el matí més màgic de l’any.